domingo, 1 de agosto de 2010

El monte de la felicidad

Cada noche me pierdo en un monte llenito de sensaciones, de sabores y de colores.

El monte está coronado por un bosque de cortos matojos pintados con un negro azabache. Bajando por su terreno llano y moreno, un terreno sensible donde transpiran las sensaciones. Dos volcanes con centros marrones me incitan a fundirme en un mar blanco de amores y conversaciones. Pasar por el lado de las dos cuevas que conducen al magma de su corazón y entrar en una depresión donde me dejo llevar por sus tiernos besos.

Me embelesa navegar por este monte que si bajas por el desfiladero llegas a dos fuertes rocas, una igual de grande que la otra y en el medio dos pequeños nervios vivos y sensibles que hacen vibrar su magma cuando me duermo entre ellos. Encima de estas rocas se puede ver un sendero que se abre camino en tres pequeños montes de dura piedra, esos montes fuertes que tanto amo. Otros senderos más llanos que desvían el camino se encuentran como extremos, con ellos se puede alcanzar cualquier cosa y con sus finales tocar cualquier sueño.

Me dejo deslizar por el sendero rodeado de duras rocas, dejando que mi cuerpo llegue a todos los poros de su terreno. ¡Me caigo!. Me derrumbo en un pequeño hueco, donde sé que de allí salió la belleza de esta pradera.

Solo unos pasos más abajo se llega a otro bosque, este más abundante y menos luminoso pero igual de oscuro. Ya no me da miedo cruzarlo, porque sé que al final del bosque encuentro a una roca muy alta, muy alta y dura. Se que si lentamente asciendo por ella encontraré la fuente que de ella tanto espero beber. Desde allí dos fuertes sendas se deslizan hasta el fin de la pradera. Hasta el fin de ese fabuloso mundo. Un mundo donde siempre acabo durmiéndome para la mañana siguiente sentir su calor, un prado donde sé que nunca me moveré de allí. Sé que siempre lo amaré y lo recordaré toda mi vida. Porque él, es lo único que me queda después de perder la esperanza. Es lo único que pienso cuando vivo. Mi primer amor, mi primera vez.

Aquí tenéis la descripción de la cadena de regalos de Ric de riure, espero que lo disfrutéis. (No es muy difícil de saber a que se refiere) Saludos

L. Linkon


sábado, 31 de julio de 2010

Fins sempre més II

Marxo per no tornar,
torno per poder-te estimar.

Lentament m'allunyo de tu,
i ara ja no hi ha ningú.
París el meu amat,
sempre seràs el meu estimat.

En la nit, al meu pensament.
En l'últim judici, en l'últim moment.

Buscaré l'excusa,
per tornar-te a trobar.
Tornar a la meva musa,
per fer-me escrivà.


L.Linkon

Fins sempre més I

Llàgrimes
al partir,
les rimes
d'aquests matí.
Lo teu poeta ha de marxar,
algú millor ha d'arribar.
Però lo que sento per tu
no ho canviarà ningú.
Al arribar a casa seré estranger,
per sentir-te meva,
sense cap espera.
Per què m'inspires?
Per què em surten les rimes?

Per sentir-te al meu costat,
no vull estar desesperat.
i sent la meva excusa
va ser la meva musa.

L.Linkon

Tu Paris...

T'estimo ciutat adorada
m'has deixat enamorada.
Em busco al teu melic,
perdo el sentit i ric.
Abraçada al teu pit,
em sento la teva filla,
la teva "almira".
tu ets el meu braçol,
el que em dona consol.
La meva por de morir,
les meves ganes de seguir.
Tu, París,
de nit il·luminada,
durant el dia estimada.
Ciutat de francesos,
dels rics i
ciutat de bohemis.
Ciutat de mil·lennis,
ciutat d'escriptors
també de pintors.
Mare d'amors immortals
i passions terminals.
Orgull d'una gent,
enveja d'un continent.
Qualsevol racó es bo per escriure,
qualsevol, escric i em fa riure.

Em proclamo amant,
de poesia trobadora,
de tu,
ciutat encisadora.

Falten hores hores per partir,
i el meu cor no para de patir.
Tan de bo no hem trobessin,
no esperesin i marxessin.

De dia,
perdo el sentit
i el trobo en la nit.
La teva llum me'l fa trobar,
sense haver-te'l de robar.

L.Linkon

Lo darrer dia

Aixecat, il·luminam,
despertat, estimem.
La teva nit daurada,
del cel n'estàs enamorada.
Reina dels francesos,
enveja dels burgesos,
En silenci t'ha estimat,
un calé despistat.
Dos amants s'han promès,
no veure's mai més.

Sinó em torna el vent,
amb el fum de l'encens.
No, mai tornaré a estimar-te,
però sempre podré recordar-te
o convertir-me en ningú,
per poder viure sense tu.

Buscant un consol

Sota un pont,
cansada, presa de la son.
Sota els teus edificis,
sota els desigs de beneficis.
Busca un consol
o potser un raig de sol,
per veure el teu somriure,
per poder tornar a viure.
Plou, i tu segueixes,
fa sol, i tu no et canses,
no pateixes.
Et busco en la nit,
per trobar-me al teu pit.
Al meu cap sento frisor,
i al meu cor coïsor.
Pena d'un dia tornar,
i no tornar-te a trobar.
Pena per no ser el teu únic amant.
Ciutat de nit,
ciutat de llum,
ciutat d'amor,
ciutat de fum.

L.Linkon

Dins Paris

Tremolo Paris meu,
tremolo al ser dins teu.
El sagrat cor sagnant,
amb "Montmatre" al seu davant.
Lo savi pensador
busca l'oblid
de la teva olor.
La majestuosa "Eiffiel",
s'aixeca sense recel.
Sento trobar-te amor,
torno a sentir el meu cor.
Intento cantar-te,
intento rimar,
busco sentir,
el teu bategar.

L.Linkon